¡Qui'n dona més!
Veniu jo en sóc la pubilla Més rica del Vall d’Aran, La que té vestits i joies, Hisendes, or i remats. Jo en sóc la que diuen bella Los fadrinets del voltant, Jo en sóc la que tots ne creuen Plena de felicitat. Veieu aquesta masia, Veieu aquest gran casal, Com pot ser que amb sa riquesa Penes tingui i visqui mal La donsella que garrida, Vesteix seda i pot vagar? Com pot ser que lluny de viure Orgullosa amb son cabdal, Trista i sola al bosc se’n vagi I s’amagui entre el fullam? Com pot ser que amb son plor regui L’herba que naix al joncar La que pel jovent buscada Pot escollir el més galant? Com pot ser que donzelleta Fresca com rosa de maig, Amb ulls blaus que el cel s’hi mostra, Amb bonic cabell daurat,
Amb un coll que causa enveja Al més pur dels lliris blancs, Amb uns llavis que a la grana De celos fan grogejar: Com pot ser, digueu, que pugui En lloc de riure plorar, I maleir-ne sa estrella I buscar la soledat? Escolteu, doncs: jo, pubilla, Jo regina de la Vall, Llenço mos tresors i joies, Perdo hisendes i ramats, Boscos, vinyes i masies, Deixo la casa pairal, Dono els meus vestits de seda, Prefereixo lli filar, Si podeu donar-me en canvi Un amor que vaig buscant Un amo que a casa em roben Per dar-me un hereu cabdal. Veieu los boscos i vinyes, Veieu la serra i la vall? Doncs, de tot jo en sóc mestressa, Tot és meu de dalt a baix: Quants envejosos me miren! Quants voldrien canviar! Perquè sent-ne tan bonica La pubilla del Mas gran No pot menys de ser ditxosa Com pot ni un sol jorn penar! Per satisfer-vos ninetes, Tot ho podreu alcansar; Però lo que el cor desitja, L’amor que sols al cor naix, L’amor que ni es ven ni es compra, L’amor, causa dels afanys De princeses i pastores Per aquest tindreu treballs, Que els pares, gelosos sempre, Per donar als fills benestar Voldran un hereu que us pagui Com qui diu, ral sobre ral; Sens veure si té un cor noble, Sens mirar si l’estimeu, Sens pensar que mal s’avenen L’interès i l’amistat. I si el cor mort d’enyorança I es consumeix enyorant, Per salvar-nos d’una mort certa Mil remeis vos portaran; Però al cor li diran calla, Com si el cor pogués callar! Quan lo foc d’amor l’abrusa, Quant d’amor està finant! No vulgueu ser pubilletes, No vulgueu ser-ho jamay.
Tenia una germaneta Que un jorn se va enamorar D’un pagès que sols tenia Mans i ferma voluntat: Enamorats van casar-se Ells bé es podien casar! Com que jo era la pubilla Res hi perdia el bé pairal; Mes quan jo, enamoradeta D’un donsell, lo més galant Que s’ha criat a muntanya, Vaig voler-lo enmaridar, Llavors lo nom de casa Se va posar en esguard, Que no és penyora prou forta L’honradesa i lo treball Per merèixer una pubilla A qui ja s’ha enamorat. La mà de rica pubilla No es dóna, es ven a l’encant, I al que més lliures en pesa Se l’hi lliura de bon grat.
Creieu que ser-ne pubilla Dóna la felicitat? No vulgueu ser-ho ninetes, No volgueu ser-ho jamay. Tindreu riqueses de sobres, Tindreu a cents los criats, Vostres desigs seran ordres Que al moment se compliran; Tindreu tot quant goig vos faci; Mes, si arribeu a estimar, Vindrà el consell de família A posar-vos un dogal; I tot quant amb or es paga, Amb or que es sols vil metall, Si algun jorn la sort vos crida, Ja que el món va rodolant, I enamorada de veres Qui us estima és home lleial, No vulgueu belles ninetes Vendre el cor per heretar, No vulgueu ser-ne pubilles No vulgueu ser-ho jamay.
Font: Antologia de poesia ebrenca i del Maestrat en català (Emigdi Subirats) |