D’opaca veu, enfarfegats els mots,
cap bellesa no hi ha en aquest home.
Et mira els ulls tot escoltant-te i diu
que molt bé, que d’acord, que tot al cove,
i es torna a cloure en si mateix, on tu
certament ets ningú (t’ho fa palpable,
et mostra alguna mort que no viuràs)
i així, la veritat, et posa histèric.
Els ulls al buit, o sobre teu, inerts,
aquest home no deixa que existeixis;
la veu tan greu que et dóna lloc enmig
romigueres, fenàs, esgarra-robes,
la veu que creu que la paraula neix
per a salvar-nos d’un perill que salva.

Mira les seues mans que en els genolls
garfeixen un futur sense esperança.
Busca l’aroma del tabac negrós
que li surt per la boca mig tancada.
No li miris el fons dels ulls, són morts.
L’aranya hi fa son vel. Poden xuclar-te.

Font: Jaume Llambrich, El Basar de les espècies.