Moixonets

Hilari va sortir al carrer que encara no s'havia fet de dia.  Es va posar el cordill a la butxaca, va deixar a terra les xarxes, la bosseta amb arrioles i la gàbia amb els moixonets, i va tancar la porta de casa. Va tornar a carregar i va endinsar-se en la boira de gener en direcció a les Sorts. Feia un fred que gelava l’enteniment i no s’hi veia a un pam del nas, estava sent un hivern rigorós, però això no amoïnava Hilari, ans al contrari, per a ell, totes les estacions de l’any eren un plaer que s'havia d'aprofitar, i com més extremes es presentessin, més en gaudia. Era dels que pensava que les coses han de ser blanques o negres, res de mitges tintes, i això ho extrapolava a tots els àmbits de la seua vida, potser per això a casa el tenien per un home manaire i sever fins en excés, però a ell ja li estava bé, havia arrambat el paper de cap de família, i calia que fes notar la seua autoritat. S’havia afermat en aquesta seua missió en la vida des que sa filla petita s’havia casat i li havia dut el gendre a casa, ara ja feia quinze anys. De cap manera un altre home li prendria les regnes de casa seua. Manaria fins al dia de la seua mort petés qui petés, sobretot si petava el gendre.

Fruint del fred, doncs, va arribar a les Sorts, a l’indret de sempre i va començar a parar el filat. En aquells temps de postguerra, Hilari havia desplegat el màxim d’activitats que li permetessin evitar que la seua família patís gota de fam. El seu gendre es guanyava la vida anant al jornal, pencava com un beneit i duia quatre rals a casa, mai no passaria de ser un poca pena; així que ell havia decidit agusar l’enginy i tocar tantes tecles com pogués. Mentre la dona i la filla tenien cura dels conills, les gallines i algun porc a casa, ell explotava els recursos a l’exterior. Bé, de fet, calia reconèixer, tot i que mai en veu alta i menys en públic, que el fet que el gendre tingués cura dels camps d’olivers i ametllers i l’ajudés a l’hort, li permetia abocar-se a altres afers, per a ell més interessants. Al bon temps, es dedicava a les abelles, tenia sis o set arnes i crestava ell mateix, així podia tenir mel per als de casa, no els calia comprar sucre –que anava a preu d’or i no valia res–, i venia a bon preu la que li sobrava. També anava al riu a pescar. Quan el riu baixava gros de veritat, agafava la mandovella i es dedicava a les madrilles, que abundaven molt, o a les anguiles, que eren llamineres de menjar. Així, doncs, sempre el podies veure o amb la careta i els guants i traficant amb les abelles, o amb els camals dels pantalons arromangats, amb aigua a mitja cama, brandant la mandovella amunt i avall com qui caça papallones gegants al riu.

Tot plegat, però, encara li deixava temps lliure per permetre’s alguna activitat que li reportava més plaer que beneficis, era un enamorat de les flors i de la botànica en general, i es dedicava a fer-hi provatures. El darrer èxit havia estat aconseguir uns rosers que feien roses de diferents colors en cada branca, la una les feia blanques; l’altra, roges; la de més enllà, de color rosa, i, una quarta, les feia grogues. Era l’enveja dels veïns de tros i l’orgull de la seua dona.

Es disposà a plantar la paradeta. Va llençar al terra les llavoretes d’arrioles, menja irresistible tant per als verderols com per a les caderneres, els gafarrons o els pinsans. Després, va anar  a cercar els seus moixonets, els treia de la gàbia d’un en un i, amb un filet, els lligava la poteta a una branca segura. Les pobres bestietes no sabien que amb els seus cants atreien els seus congèneres cap a la captivitat i la mort. Finalment, va muntar el dispositiu de les xarxes a banda i banda de la franja de terreny on havia anat estenent els esquers. S’amagà i es disposà a esperar el moment d’estirar el cordill que tancava les xarxes.

Al cap de poques hores –mig matí per a ell–, va rebre la visita de la seua néta gran, que abans d’anar a col·legi, li portava les sopes bullides i la llet de l’esmorzar. La petita silueta va aparèixer d’entre la mar de boira i va desaparèixer-hi després de mirar els moixonets que el padrí havia caçat, i de fer-li un petó a la galta.

A l’hora de dinar, Hilari tornava cap a casa amb la cacera del dia. A casa, ficava els nous moixonets en una gàbia comuna, perquè esperessin el moment de la venda. Els vuit o deu que li servien d’esquer, però, havien d’estar cadascun en una gàbia, si els posava junts no cantaven i, a més, l’alimentació era diferent per a cada espècie. Els verderols s’estimaven més llavoretes de cànem, i les caderneres, els gafarrons i els pinsans menjaven, sobretot, alpistre. A part, els administrava un complement de la seua invenció que els potenciava el cant. Estava orgullós d’aquest descobriment, després de prendre’l, els moixons cantaven com folls i això feia que la cacera augmentés espectacularment i es parlés de les seues dots amb el filat  per tot el poble.

Tanmateix aquella xerradissa contínua, imparable i a tot volum dels moixonets treia de polleguera la seua dona. A casa, Hilari tenia les gàbies penjades a la paret del passadís, davant de l’habitació del darrere, o sigui, a la paret de contra la cuina, peça en la qual Àurea es passava la major part del dia. A més, quan Hilari atrapava moixonets nous i en volia fer una purga dels que cantaven més per quedar-se’ls, agafava les gàbies i les posava a la finestra del menjador que donava al carrer, la que estava davant de les escales de la golfa. Allí s’asseia per sentir-los cantar i fer-ne la tria. Quan la boira s’aixecava, el sol tocava tot el dia, i força, en aquell raconet, de manera que era on els ocells estaven més contents i, d’altra banda, era la part més lluminosa de la casa i la que feia servir Àurea per cosir, de manera que el mal de cap provocat per la piuladissa era ineludible per a la pobra dona.

Àurea ja n’havia parlat amb el seu marit –i s’havien discutit–, de la migranya horrorosa que li causaven els moixons, i de l’estat nerviós continu que patia i que la feia estar a la que saltava contínuament. L’atabalaven tant que començava a patir tics musculars i anava per la casa intentant controlar les llançades de peus i mans per no anar etzibant guitzes i bufetades, cops que, amb una mica de sort, anaven a raure a l’aire, però que –amenaçà–, si la sort no l’acompanyava i la piuladissa continuava creixent, podria ser que anessin a parar al clatell d’algú ben proper en aquells moments. I, acte seguit, llançà una mirada aterridora al seu marit. Aterridora, per la intensitat i, sobretot, pel pampallugeig que acompanyava aquells ulls que tampoc no podien parar de botar dins de les òrbites.

La tossuderia d’Hilari va fer que, malgrat el desfici que patia sa muller, continués administrant aquell invent seu als moixons perquè cantessin com bojos. Així que no va parar d’anar al tros a recollir les llavors d’alpistre i d’arrioles, les llavors de cànem... i les flors i les fulles de cànem.

Hilari, de jove, havia fet el servei militar a València, d’allí li venia aquell entestament per no abandonar l’ús exclusiu de la brusa, ni quan ja feia anys que les modes havien enretirat aquella peça de roba. També d’allí li venien els coneixements botànics que havien anat conformant-li la curiositat i la saviesa sobre vegetals. Una de les troballes de què estava més orgullós l'havia feta a partir de les fulles d’aquella herba que els científics anomenen Cannabis sativa. Un cop de sort en les seues provatures li havia proporcionat la fórmula per enriolar els moixons fins al cant foll. Aquell era un dels seus secrets més interessants, i no estava disposat a renunciar als seus més que meravellosos efectes.

El que Hilari no sabia era que Àurea era a punt de solucionar les seues migranyes aprofitant la dèria botànica del seu marit. Coneixedora de la tossuderia elevada a la màxima potència de l’home, Àurea va decidir atacar d’una manera més subtil i eficaç.

Hilari era un home d’esperit científic, i de tot allò que descobria o experimentava en prenia nota escrita en uns quadernets que guardava gelosament al fons del calaix de la tauleta de nit. Així que, Àurea va decidir llegir-se’l de dalt a baix per tal de descobrir la fórmula ditxosa que li duia tants mals de cap –amb tota l’expressió del terme– i destruir-la perquè no pogués fer-la servir mai més. Va dedicar-hi hores i hores, sempre aprofitant les absències del marit i de la resta de família, de manera que l’assumpte la va ocupar força dies. Però, per a desesperació d'Àurea, els quadernets s’acabaven i semblava que la cerca no havia de donar fruits. El gran murri no n’havia escrit ni una lletra, la qual cosa volia dir que la tenia ben present a la ment i que les possibilitats que se li oblidés eren remotes. D’altra banda, doncs, ella tampoc no podia actuar-hi de cap manera per contrarestar-ne els efectes. Ja era a punt de llençar la tovallola quan va llegir un apunt interessant. Estava escrit a sota d’un dibuix d’unes flors de color rosa que li eren conegudes.

–Caram, si són com els cascalls que tenim al tros...

Àurea va descobrir, així, les propietats del cascall, altrament dit Papaver somniferum, un parent proper de les roelles, del qual s’obté el cobdiciat opi. La dona va posar fil a l’agulla i va prendre nota del mètode que li permetria alliberar-se de la tortura que se li havia estat infligint el seu home. Al llarg de dies va poder controlar el rebombori ornitològic, quan Hilari marxava de casa, posava en pràctica el mètode que acabava de descobrir. Ho havia calculat tot de manera tan i tan precisa que quan el marit arribava, tot tornava a ser normal. Però un dia va tornar abans d’hora, i tot el poble va parlar del suposat i estrany atac d’apoplexia que va patir.

La veritat és que Hilari va trigar a recuperar-se, però no de cap feridura, sinó del col·lapse que li va provocar aquella impressió pregona i fatal i que el va obligar a fer llit durant quinze dies ben bons. Va colpir-lo el fet de veure els seus cantaires, xerraires i piulaires moixonets restaven en silenci absolut, víctimes d’un son tan aclaparador que no havien ni pogut mantenir-se drets, i es gronxaven cap per avall, aferrats als bastonets de les gàbies –alguns amb les dues potetes, altres amb una de sola–, els caparrons pengim-penjam, els ullets closos i una expressió sorprenentment beatífica a la carona.