D’açò de tirar-se pets i rotar per lo traser, un tractadet ne vullc fer per a ignorants i discrets. Assentats uns notadets, podré, en major claritat, indagar en puritat del pet d’essència i substància, perquè no hi haja ignorància d’esta important veritat.
Nota primer: que el petar-se no està prohibit per llei, i així al vassall com al rei los és llícit desventar-se. Ni crec jo que puga dar-se principi més evident, quan tots creuen firmement ser cosa molt natural, i el no haver-hi ningun mal en obrir-li porta al vent.
Nota en seguida: que el pet, sent efecte d’una causa interior, i que en gran pausa va rodant per lo secret, no perteneix, segons dret, al juí i coneiximent de l’Església, si no ment aquell adagi que indica que l’Església no judica lo que passa interiorment.
Nota tercer: que tot pet, sent efecte necessari, és mixto de voluntari, no en in fieri sinó en fet. Segons este notandet, no es pot lo pet evitar; mes es podrà, a tot tirar, suspendre per un breu rato, hasta donar de barato lo que li pot costar car.
Nota quarta: que de cosa tan substancial com lo pet, no se’n trata en ningun dret, facultat, ni llei, ni glosa; gran descuit, i que a mi em posa en la major confució, veent que hasta Salomó, que de tot va disputar, lo pet se’l volgué deixar arrimat en un racó.
Nota també: que no obstant que de pets hi ha gran collita, mai hi ha qui li pose dita ni l’arrende per un tant. Quin punt tan interessant a la indústria popular! En ell devien posar ses mires les societats, i no deixar mal lograts tants pets com veuen tirar.
Assentada esta doctrina, que més certa no pot ser, averigüem què ve a ser açò de la petorrina. Si és matèria crassa o fina, si és ent de raó o real, si és el petar-se bo o mal, quant siguen els seus efectes i quan pot patir defectes lo petar de cada qual.
Siga, puix, la conclusió: que el pet és un poc de vent molt corromput i pudent, que pren tan mala impressió de passar per lo canó i per altres parts merdoses, que componen les sabroses relíquies de tot menjar, i per lo budell culà colen sempre rejuploses.
Probatur: que el pet és vent és per si cosa tan clara, que és per demés que jo ara prove lo que és evident. Lo roïdo que se sent quan lo cul està petant, i el desvanir-se a l’instant lo que s’ou i no es pot veure, és prou per a fer-nos creure que el pet és un vent volant.
Que del pet la gran pudor no siga pròpia del vent, no és cosa menys evident, pèrquè lo vent no té olor. Ergo, de causa interior li prové la corrupció: de la merda o cagalló es deu creure li provinga, i que, ja fora, es retinga lo que contragué el caixó.
Qui ignora les qualitats que solen contraure els vents, de passar per llocs pudents i per pobles apestats? D’ací les enfermetats, d’ací les constel.lacions d’unes altres poblacions, se’n passen molt fàcilment, sent qui les porta lo vent i ses males impressions.
Confirma ser veritat el tindre tot pet pudor, mes noi d’un mateix olor, puix hi ha gran diversitat. Uns olen a socarrat, altres saben a rostit, aquells suponen enfit, aquells altres diarrea, no pocs denoten marea i lo lloc d’a on han eixit.
Sentat, puix, que el pet és vent, anem ara a averiguar-hi si és un vent elementari i reté el ser d’element. Ell és principi evident que tot vent és sec i fred; qualitats que no té el pet, quan és molt calent i humit, puix a pets s’escalfa el llit i s’humeta el faldaret.
Mes diu la filosofia que no hi pot vàcuo haver, fent l’experiència saber que tot buit el aire complia. Si fóra cert, jo ho creuria; mes no, puix veig lo contrari; puix qui buida el seu armari del vent que té per lo cul, alleugera son baül pel forat del tafanari.
Probatur més: sent lo vent lo que sol aigua portar, lo vent que nos fa petar anuncia merda corrent. Ergo sols serà element per la part que mou tronades, i al punt en fa apedregades de xoriços, mondonguilles, cocos, confits, peladilles, de què n’ompli les privades. Font: Magisteri Teatre-Mag Poesia
|