A l'Ebre
INTRODUCCIÓ
Sembla que el sol abans d’hora A la posta se n’ha anat Per les ombres acaçat, I la nit és la senyora Del món talment com si fora Trastocat lo ritme excels Que regula dels estels Les girivoltes que un dia Déu en sa saviduria Donà eternament als cels.
LA TEMPESTA
De serra a serra els núvols com a cavalls galopen Dintre sos negres ventres se sent lo trontollar De les sinistres càrregues que per l’espai rodolen Com un carro de pedres corrent per un barranc.
Lo tro que en un principi una remor sols era Que llunya se sentia, se comença a apropar, Fins que esclatant horrorífic com màquina de guerra, Cau des de l’altar cim fins la més fonda vall.
De sobte una llum viva ens crema la parpella, I abans de mig tancada esclata un altre tro, Que ressona pels àmbits de la bombada esfera, Saltant de serra en serra, perdent-se en la buidor.
Fendent los llamps, los núvols, obren amples portelles Per on la pedra i l’aigua s’hi vénen abocant, Inundant serra i plana que sembla que s’esbadellen Entre grinyols i espasmes d’un gegantí infantar.
Lo vent com una tralla, xiulant va per l’arbreda, Assota brots i rames i arreu els va copsant, I una vegada a terra els cull i els agarbera, Per a després tornar-los altre cop a escampar.
Revinclant-se les canyes, humils la terra besen, Els arbres se retorcen cruixint i gemegant, Ses rames semblen braços que uns als altres estenen,
com si per a no caure se donessin la mà.
La deu que relliscava de son llit de falgueres, Salta de roca en roca com esverat torrent, Fins les flors de sos marges – que filles seves eren – Sens pietat arrancades arrastren ses corrents!
Lo rierol que manso corria vers la prada, Entre pedrots i roques que son esclau lo fan, Al veure’s ara en forces la llibertat demana, I venjatiu s’emporta sos marges costa avall.
LO RIU
L’Ebre que fa d’espill a les muntanyes, I naix del Principat en les entranyes Corrent fins ajocar-se mar endins, Extèn son mantell verd per les riberes, Enjoiat pels robís de les cireres, L’or dels blats i les flors de sos jardins.
Les aigües fetes glaç per l’hivernada, El nodreix en el bes del sol d’estiu, I empapant-se en la terra assedegada, Torna els secàs en frescos regadius.
Quan de l’alt Pirineu deixa les balmes, Arreu escampa la riquesa a munts, Que si Ceres lo porta al seu reialme, Minerva el converteix en força i llum.
Al mirar la ribera de Tortosa Ubèrrima escampant-se fins al mar, Estenent-li sos braços l’acarona I l’abraça amplament amb dos canals.
Ebre gloriós que vuit províncies banyes, I les vas amb tes aigües fecundant, D’Aragó i de Catalunya, dos germanes Ja unides per la història ets un nou llaç.
Plegades les has vist lluitar com feres Defensant ses sagrades llibertats, I has fet espill a ses glorioses gestes, Quan l’estranger sa terra ha trepitjat.
Exemples són les dones tortosines Fundant l’ordre de l’Aixa amb son braó, I l’àliga francesa feta miques Sota els peus d’Agustina d’Aragó.
En ton camí dos joies t’enamoren I no saps quina té major encís, Que si el Pilar és l’orgull de Saragossa, La Cinta és lo tresor dels tortosins.
LA RIUADA
Mes ses aigües que manses davallaven I pròdigues les hores fecundaven, Vénen avui com desbocat cavall; Los marges salten, los casal assolen, Los arbres més feixucs arreu rodolen, I en un mar converteixen l’ampla vall, Que les deus, los barrancs i les rieres Hi aboquen l’aigua de les altes serres, Com pits monstres que alleten un gegant, I si els núvols agoten ses casacades, Altres núvols arriben a bandades, Que vénen d’abeurar-se de llevant.
Quan lo riu replegant-se ses aigües al llit torna I queda la ribera com camp immens de mort, Sos treballs i riqueses perdudes l’home plora, Mirant conreus i marges sota un mantell de llot. Lo que molts anys bastiren, en un moment s’ensorra, Són les obres humanes davant dels elements, Lo que és la teranuyina, lo que és la fràgil ploma, Lo que és un bri de palla per a l’alé del vent.. El cercle de muntanyes que la desfeta miren, Montsià, lo Port, la Mola, coll de l’Alba i Cardó, Nosaltres som eternes – sembla que amb orgull diguen -, Som fites que fa segles plantà Nostre Senyor.
Font: Antologia de poesia ebrenca i del Maestrat en català (Emigdi Subirats) |