12. Mítica
M’aturo i sento el repte: i és que arribe algun dia amb el cercle perfecte. Però això tot són ganes -impossibles, poètiques- de refer una harmonia com en un drama homèric on les ones s’acacen i les illes s’enfonsen dins el pèlag volcànic que deleix i esgarrifa, perquè ens toca la nafra d’una vida quimèrica, on les dones i els hòmens es comporten com déus i no poden entendre que són humans i frèvols, amb vides trencadisses i paraules eternes. Que juguem a ser mites i som endevinalles. Que escrivim grans històries i no vivim les tènues carícies conegudes -olors, gustos, contactes, i desencants i enteses- visibles i modestos però nostres per sempre. Font: Cau de poesies i versos (No pot ser mentida) |