Als fills del Maestrat

 Bé molt temps que pressentia
Dins mon cor enamorat
La xamosa melodia
Que brolla la llengua mia
La llengua del Maestrat.Mes jamai fer-la gosava
Mare de mos pensaments
Si per cas poetitzava
Com! Si em diuen que era esclava
Los prejudicis corrents!Esclava, la noble filla
Del august pare llatí!
La que infanta de Castilla
La parla, i com a pubilla
Heretà el nom llemosí!
Vil serva la que alletada
En tot regal i escull
Com a reina fou honrada
Per Jaume primer, Montcada,
Ausiàs March i Ramon Llull.

 D’eixa esclava en la presència
Jo em creuria ben honrat
Si, obtenint sa benevolència
En la cort de Saya ciència
Pogués ser patge o criat.
Ah. No el cor no m’enganyava
Quan sent jo encara petit,
De dolcesa bategava
Si algú cantar jo escoltava
En la nostra llengua escrit.
I quan dolç, Verge Maria,
M’és avui membrança fer
Del cant que en més plaer sia
I era els goigs que us cantà un dia
Lo gran Sant Vicent Ferrer.
“Goigs” que com a profeta
que veu l’esdevenidor
i en veu de místic poeta
pura jo us digué i perfecta
per ser Mare del Senyor.

 Atret per tan bona flaire
De l’idioma els jardins
En trobar no tardi gaire
Collint un espigolaire
Flors pels rancis pergamins.
Ara en tota sa bellesa
Ja he vist la llengua pairal;
De sos mestres l’hai entesa
I encara que no l’hagi apresa
Per amar-la, més no em cal.
Si ma veu fos poderosa
Com diria als meus paisans,
Apreneu a fer hermosa
Vostra llengua delitosa
Dels poetes catalans!

 D’eixa llengua que en herència
Ens deixà Jaume primer
Apreneu la suau cadència,
La dolcesa i afluència
En què l’escriu Verdaguer.
I a eixes nostres muntanyes
De goig s’estremeixeran
I mots mil de ses entranyes
Que són mots com veus estranyes
A vida es desvetllaran.

 Prou menyspreu, ja no més guerra
Fills del noble Maestrat,
Al llenguatge de la terra,
Que en cada vall, cada serra
Un tresor mos té amagat.Quin tresor? El de la història
I les velles tradicions,
Que d’un país són la glòria
I n’és llur freqüent memòria
Pa de les generacions.