| |
La mare de Déu del Palau (Ferreres Delsors, Juan Bautista) |
|
|
|
Text: |
La mare de Déu del Palau
Lo Rosari de la Cinta ! La novena del Palau! Diràs que fa quatre dies I ja fa més de trenta anys, Que a mitan més de setembre Cap allà entre dos foscams Ma mare mos hi portava A mi i a mon germà el gran. En quina afecció miràvem Los dos grillons i el frontal De dalt de les escaletes! En quina afecció més gran! Diràs que fa quatre dies I fa ja més de trenta anys. Encara avui me’n recordo Sortint de la catedral Una nit vam preguntar-li Què volia dir aquell drap I aquells ferros que hi havia Prop la porta del Palau, I quan vam arribar a casa Així mos ho va explicar: Fills meus allò és un miracle, Un miracle dels més grans; I si voleu que vol conte Assenteu-vos i escolteu: Diu que al forn de la Canona Fa al menys, qui sap quan? Hi havia dos pobres moros Dos pobrets moros esclaus. Passaven Déu sap les penes Tot lo dia treballant, I en ser a la nit los tancaven Tots solets amb pany i clau. Per a dormir no tenien Ni sisquera un matalap Ni una trista martegueta Lo seu llit era una brassat De palla i allí es gitaven I com tenien lligats Los peus en grillons de ferro Patien lo que Déu sap, I moltes nits les passaven Senceretes de clar en clar. Con que xiquets com ells Que passant i trespassant Pels claustres, tothom mirava La Mare de Déu que hi ha Dins d’aquella capelleta De la porta del Palau I li encenien candeles I allí s’estaven resant, Van pensar de demanar-li Que els donés la llibertat I un dia que els pobrets moros Anaven a portar el pa, Des del forn de la Canonja A la sala del Palau, Deixen los paners en terra Se posen agenollats Davant de la santa imatge, I li diuen mig plorant: Ja que tothom vos demana I vos a tots escoltau No tindreu misericòrdia D’estos dos pobres esclaus? Estem lluny de nostra terra Ja fa més de catorze anys. Més de catorze anys senyora Figureu-vos si n’hem passat De misèries i de penes, De penes i de treballs. Teniu compassió de natros! Mireu en ulls de pietat A estos dos pobres moros Que aquí estan agenollats! I si mos féssiu la gràcia De que poguéssim tornar Sans i bons a nostra terra, A vostres plantes jurem Que d’allà d’Alexandria Vos enviarem dos draps Los dos teixits d’or i seda Que són los millors que hi ha. A la Reina soberana No van acudir-hi en va; Una nit en despertar-se Lo cor los va pegar un salt, Pos troben que quan dormien, Un ho altre els ha llevat Los grillons, sense sentir-ho Aquells grillons tan pesats I veuen que està la porta Oberta de bat a bat. Poc a poc s’aixequen Agafen dos o tres pans Del taulell prenen dos càntirs I abans no passen lo brancal Aguaiten si algú els pot veure... Però tot està tancat; No hi ha una ànima; se’n surten, I els dos cap al riu se’n van; Hi troben una lantxeta Pugen, s’assenten als bancs, Omplin d’aigua los dos càntirs I s’amollen riu avall. Quan era la matinada Ja paraven a la mar, Ne van fer-ne de jornades! Van passar-ne de treballs! Només ells podrien dir-ho. A l’últim, remant, remant, Arriben a Alexandria, Desvalguts i morts de fam. Quina alegria van tindre! Quina alegria més gran! Volten totes les botigues I compren los millors draps; Juntament en una carta Dient lo que els ha passat Los posen a una caixeta L’unten tota en quitrà Per a que l’aigua no hi entre I la tiren a la mar. Com va arribar a Tarragona? La Mare de Déu ho sap! Dels dos draps que dins hi havia Només un mo n’han donat; Diu que l’altre van quedar-se’l En record d’un fet tan gran. Bama que si el demanéssim Mo l’haurien de tornar, Perquè el dret de trobadures Mai pot ser-ne la meitat. Esta, fills meus, és la història D’aquells ferros i aquell drap Que heu vist a les escaletes Sortint de la Catedral. Això mos va dir ma mare Que Déu l’haja perdonat. En quina atenció escoltàvem, En quina atenció més gran La nit que mos contava Lo miracle del Palau! Diràs que fa quatre dies, I han passat més de trenta anys.
Font: Antologia de poesia ebrenca i del Maestrat en català (Emigdi Subirats) |
|
|
Enllaços Relacionats: |
|
|
|
| |
|