UNA TARDA DE DIUMENGE
El sol no vol romandre.
La tarda té com un gemec
Que enyora un altre viure
Fet de cançons, de llum. Distret
Mon pensament fugia, s’allunyava
Pels infinits boirosos. Camins
De dolceses enyorades. Absent,
D’una absència interminable.
Fan filagarses els núvols. Rebent
Com un estel, cua inflamable,
El cor ha fet un bot. Una veu
L’ha deixondit. Posat greu
Mentre la tarda es mig partia
Amb lànguides meditacions,
Jo m’he vist engavenyat, corprès
D’una estranya melangia.
La veu era d’infant. Davant meu
Un esguard indesxifrable
M’inquiria urgentment. Amb dolcesa
Cercava en el meu cos – no res més –
Que l’escalf amorós que li mancava!...
Era un infant! Les terres que deixava
Són tan llunyanes com l’amor viscut.
Resolut.
Amb les mans ha acaronat la testa
Al meu pit abandonada...
No sé si aleshores jo plorava
Mentre sentia el batec d’aquell menut...
Sé, tan sols, que l’estimava
Com un fill que no coneix els pares.
Aquells pares que la guerra
S’ha endut,
I que s’atansava a mi, promesa
D’un amor que ens dóna força
Al braç i bon coratge al pit
Per continuar lluitant per nostra terra
I per la sort d’Espanya amb delit...
He vist un infant. Era diumenge
I en son esguard semblava que era meu!
|
