A J. Ign. Montecon

Com a cavalls desbocats en trista cavalcada
Els estels fan corrua enllà del firmament;
Són espurnes flotants de crinera irisada,
I quan fugen gemeguen un xiscle de turment.

 La nit és silenciosa. Només a estones
S’oí el picor el picor amic dels nostres artillers.
Vigila l’esguard. Els ulls són com a fones
que guanyen les distàncies en no-res.

 I enllà dels cims la boira és tan espessa
que tot et sembla que sigui un altre món.
I voldries, llavors, que la Nit morís de pressa
De tan buit com és tot el teu entorn.

 I agafes el fusell. Quan ets a la trinxera
És ton millor amic i és el millor company.
Cap aire d’enyor ni volva de quimera
Et destorba la pau del teu afany.

 Prou que voldries només, arrecerar-te
En l’escalf amorós del llit nupcial.
Però el llit aquí és la gleva. I en despertar-te
Et trobes amb uns braços de metall...

 La nit, al front, és curta de gambades,
I tot són ombres que mai no tenen son;
Vénen i van i tornen ben desembrassades
Del neguit que ens volta i ens confon.

 És l’hora greu de dolces recordances
I dels amors llunyans marcits en nostre pit.
L’hora que ve prenyada d’esperances
En l’alba que vindrà quan mori aquesta nit...

 Alba esplendent de goig i de victòria,
Feta de sang, de llàgrimes i glòria!...

 Front de l’Est, setembre de 1938


Publicat a Meridià,  37 (23/09/1938).